Galeria

En aquesta pàgina hi trobareu diverses galeries de fotografia dedicades a temàtiques que m’inspiren: ceramistes, Kyoto, el kintsugi, el sumi-e i altres expressions de la cultura japonesa. Cada imatge és una mirada personal, capturada amb sensibilitat i atenció al detall, buscant la llum, el silenci i la bellesa imperfecta. Les galeries no són només un recull visual, sinó també un racó per contemplar, aprendre i connectar amb l’essència de cada tema a través de la fotografia.

Kintsugi · Maki-e · Sumi-e · Ukiyo-e · Ceràmica · Kyoto · Kamogawa

Kintsugi

 El kintsugi és un acte de cura que no busca amagar, sinó escoltar allò que la peça ha viscut. En el silenci del procés, cada unió esdevé una pausa conscient, una manera de tornar a sostenir sense forçar. Hi ha una delicadesa profunda en aquesta reconstrucció: no es tracta de recuperar el que era, sinó d’acompanyar el que és ara, amb totes les seves memòries. El resultat no crida, no reclama; simplement es mostra amb una serenor nova, com si la peça hagués après a respirar d’una altra manera.

Maki-e

El maki-e és un gest pacient i gairebé invisible que transforma la superfície en un espai de llum continguda. Sobre la profunditat silenciosa de l’urushi, la mà escampa pols d’or o de plata com si sembrés instants, deixant que el dibuix aparegui no només com a forma, sinó com a presència. No és només decoració: és una manera d’habitar el temps, d’acceptar la lentitud i d’escoltar la matèria fins que respon. En el maki-e, cada traç és alhora intenció i respir, i cada peça esdevé un petit univers on la llum queda suspesa, discreta, però viva. Deixar lliure la creativitat i el que apareix és preciós.

Sumi-e

El sumi-e és un instant que no es pot repetir: un gest on la mà, la respiració i el pensament es troben coincideixen. Amb molt poc —tinta, aigua i paper— es revela un món sencer, no per acumulació sinó per absència. Cada traç és únic i respon a l’instant precís que es fa, perquè no hi ha retorn ni correcció possible; el que queda és la veritat del moment. En aquesta simplicitat, el buit pren la mateixa importància que la forma, i és en aquest equilibri on el sumi-e esdevé més que pintura: una manera d’estar. La bellesa està en els ulls de qui mira i completa l’escena, amb el que s’ha intentat explicar i no s’ha dit.. Existeix una variant dita Bokusaiga, una tècnica que combina la tinta xina negra amb l’aquarel·la japonesa (anomenada Gansai).

Ukiyo-e

L’ukiyo-e és un instant que flota, una mirada que captura allò efímer abans que s’esvaeixi. En les seves formes planes i colors vius hi habita una sensibilitat que celebra el present: la vida quotidiana, els gestos senzills, els paisatges que canvien amb la llum. No busca fixar per sempre, sinó retenir amb delicadesa allò que passa. Hi ha en aquestes imatges una alegria tranquil·la, però també una certa nostàlgia, com si cada escena sabés que és transitòria. L’ukiyo-e ens recorda que tot és fugaç, i que potser és justament aquí on resideix la seva bellesa.

Ceràmica

La ceràmica japonesa és una forma de bellesa que no necessita explicar-se: es revela en la textura, en el pes, en la manera com la llum descansa sobre la seva superfície. Hi ha en cada peça una intimitat profunda amb la terra i amb el foc, una acceptació sincera del que emergeix sense forçar-ho. M’atrau aquesta bellesa serena i honesta, que no busca la perfecció sinó una presència autèntica. En aquest espai comparteixo aquesta mirada, aquest vincle silenciós amb les peces que parlen baix però amb una força que perdura.

Kamogawa

El riu Kamogawa travessa la ciutat de Kyoto com una columna viva que ordena i acompanya el ritme de la ciutat des de fa segles. Més que un curs d’aigua, és un espai de trobada, contemplació i respir: a les seves ribes s’hi passeja, s’hi seu, s’hi observa el pas de les estacions i s’hi construeix una relació íntima amb el temps i la natura. Històricament, ha estat essencial per al desenvolupament de Kyoto, aportant aigua, definint barris i esdevenint un eix cultural i social. El seu nom, “Kamogawa”, es pot traduir com a “riu dels ànecs salvatges” (“kamo” vol dir ànec, i “gawa” o “kawa”, riu), evocant la presència d’aquests ocells i una imatge de natura serena que encara avui perdura en l’imaginari de la ciutat. Durant la meva estada a Kyoto, cada dia, de camí al taller, el riu em donava el bon dia i em deia descansa quan tornava cap a casa.

Kyoto

Imagineu una ciutat on el conductor de l’autobús dona les gràcies, una per una, a totes les persones que baixen. Una ciutat plena de carrers estrets i ombrívols, amb casetes de fusta fosca que preserven la memòria del temps, on les cases són petites i els cotxes no acaben d’entrar al garatge i treuen el morro cap al carrer. Una ciutat capaç de convertir fins i tot un aparcament d’una sola plaça en un espai perfectament pensat i ordenat.

Imagineu una ciutat envoltada de muntanyes, que deixa entrar la natura fins a la porta de casa. On la molsa creix amb una exuberància gairebé impossible sobre pedres, jardins i temples, i on sempre hi ha el murmuri d’aigua corrent: un rec, una font de bambú, un riu tranquil travessant la ciutat. Una ciutat on encara és possible trobar espais de silenci; on caminar és badar, observar, perdre’s sense pressa. On un riu ample i serè, ple de bernats pescaires i altres ocells, et saluda cada dia, i on la tardor acompanya els carrers amb una bellesa lenta i incandescent.

Imagineu una ciutat on els petits comerços són centenaris, on les persones treballen pensant també en els qui vindran després, deixant un ofici, una manera de fer, una bellesa. On les perruqueries i els cafès són també espais d’exposició per a artistes, i on somriure sembla fàcil. Una ciutat plena d’una bellesa senzilla i, alhora, d’un cert embolic tendre de coses guardades, reparades i estimades perquè durin.

Una ciutat on la fusta és tractada com un ésser viu, on el menjar és gairebé un acte de respecte, una celebració minúscula de les estacions. On els nens van sols a l’escola caminant o amb tren, i on gairebé tothom, per més humil que sigui la seva feina, ha estudiat i sent orgull per fer-la bé.

Imagineu una ciutat on conviuen la delicadesa i la disciplina, la tradició i la creativitat. Una ciutat de temples amagats, fanals tènues, bicicletes silencioses i jardins imperfectes. Una ciutat on el temps sembla tenir una altra escala.

Haureu imaginat Kyoto.

Kyoto és per a mi un refugi silenciós, un lloc on el temps sembla respirar més lentament. Entre els seus temples, jardins i carrers plens d’història, hi trobo una pau que m’acompanya més enllà del viatge, com si cada racó guardés una manera més suau d’estar al món. La seva bellesa, discreta i profunda, no busca impressionar sinó revelar-se a poc a poc, i és en aquesta delicadesa on neix l’afecte sincer que li tinc. Sempre que hi he estat, he estat feliç.